L’existència de cultures diverses a la nostra societat no és un fenomen nou. En els països mediterranis els desplaçaments de població han estat constant en la seva llarga història. Des del segle XIX hi ha hagut desplaçaments significatius de població i els anys 60 i 70 del segle XX es van caracteritzar, com és sabut, per massius desplaçaments des del Sud d’Europa cap als països del centre i del nord, fenomen que també va afectar a Catalunya i que va donar peu al que l’escriptor Francisco Candel va anomenar “Els altres catalans”.
La situació comença a canviar a molts països europeus, i a Catalunya, a partir de la dècada dels 90 del segle passat. El caràcter massiu i heterogeni dels immigrants actuals planteja nous problemes la solució dels quals és més complexa.
Com ha de plantejar-se aquesta situació en l’ensenyament?
A Catalunya, una primera resposta educativa a aquest problema es donà amb la LOGSE quan la diversitat ètnica i cultural va tenir un lloc als curricula a través de la transversalitat. Però la transversalitat no ha aportat massa soluciones a la manera de tractar aquests aspectes a les aules, entre altres raons perquè es va plantejar com a quelcom complementari que es treballava si el professorat tenia temps i veia la necessitat d’incloure-la a la pràctica diària. Tampoc l’educació en valors tractada al marge de les disciplines.
Molts països del nostre entorn cultural europeu i americà van optar per plantejar-se a fons l’educació en la diversitat i la multiculturalitat. I aquest tractament va suposar una revisió en profunditat de l’ensenyament de la història.
La preocupació per ensenyar una història que tingui sentit i significat per a tot l’alumnat dels centres d’ensenyament secundari, i que contribueixi a la seva formació ciutadana democràtica, ha estat i és comuna a una immensa majoria de països europeus. En els societats multiculturals –i la catalana ja ho és- és habitual preguntar-se sobre quina història convé ensenyar per a explicar aquest fenomen i fer possible la convivència entre grups i persones de culturals, ètnies i religions molt variades . Però també ho és preguntar-se quina història s’ha d’ensenyar a aquells centres i a aquelles aules on l’alumnat immigrant té una presència rellevant . O preguntar-se per les relacions entre la història del país d’acollida i la història del país de procedència, i el pes que una i altra han de tenir en la construcció de les identitats personals. O pel paper que juguen els aprenentatges històrics realitzats en el país d’origen com a afavoridors o com a obstacles en la construcció de la consciència històrica de l’alumnat. És sabut que els factors culturals intervenen en el procés d’aprenentatge i en el comportament dels joves. Bona part de les recerques existents indaguen sobre aquests aspectes.
La nostra intenció és buscar en la recerca existent com donar resposta a preguntes com les següents:
Quin coneixement tenen els joves immigrats de la història i de la cultura del país d’acollida, en el nostre cas de Catalunya, i de la història en general? Quina influència tenen els factors culturals a l’hora d’estudiar una història que no ha estat fins ara la seva? Com pot l’ensenyament de la història contribuir en la convergència entre la seva història i la seva cultura –les seves històries i les seves cultures, en plural- i la història del país d’acollida? És possible a través de l’ensenyament de la història afavorir el diàleg intercultural i aprendre a valorar la història i la cultura dels altres, a més de la pròpia?
El tractament que proposem en la nostra recerca es basa en les aportacions de la recerca sobre els resultats d’ un enfocament de l’ensenyament de la història, en el nostre cas aplicats a la història de Catalunya, que fomenta el pensament històric dels joves immigrants, i desenvolupa la seva consciència història, les seves competències culturals i la seva ciutadania democràtica.
